Bé, el primer que vull dir sobre aquest espectacle és que, a part que m’ha agradat molt, he pogut apreciar l’esforç de totes les persones implicades, ja que moltes d’elles són els companys actuals de la nostra classe. Des que van començar, jo m’ho mirava des de fora i veia quan de temps assajaven, sobretot a partir de l’estiu, amb un horari machacón que posava en perill la salut dels actors, amb fins i tot un noi adormit al tren a causa del que podríem dir cansament corporal, però que ha portat a un èxit reconegut i sobretot, merescut.
Endinsant-me en l’obra en sí, el meu cervell té tantes coses al cap per dir, que m’està costant escopir frases dignes d’una bona crítica, però intentaré deixar-ho anar polidament perquè això no es transformi en un cacau de pensaments saltironejant pel paper. El cas és que no se’m va acudir res negatiu, o que no m’hagués agradat, de l’obra. Pot ser, això? No ho se, però el que si sé, és que el que més em va agradar va ser que durant tota l’obra el públic rebia constantment diverses emocions, i que les rebia molt. L’energia de tots els actors era espectacular i l’escolta del grup, també. Em va impressionar la fluïdesa amb la que el text i els cossos dels actors s’ajuntaven per explicar qualsevol cosa, per exemple, hi va haver un moment que un actor parlava sobre quelcom que no recordo, i tots els demés estaven en moviment. Llavors, aquell mateix actor, deia: “em desperto al meu llit, estic sol”, i tots els actors paraven de moure’s. Això visualment, als ulls de l’espectador, era bestial.
La part en la que entra en conflicte el “com vull ser”, ja que això forma part dels desitjos: vull ser així, vull tenir allò, vull fer allò altre...era molt interessant, a més, molt divertida, sobretot en les estratègies del “com ser”, on es veien diferents estratègies, com la sempre eterna paciència, o la del suspens (hi penso hi encara em ric), i d’altres que també feien molt riure, i és que el més graciós de tot això és que realment eren personalitats que a la realitat existeixen, això sí, amb l’evidència de l’exageració còmica, tractada d’una manera molt intel·ligent.
Un altre punt a destacar és la coreografia, aquella en la qual l’únic so és la respiració dels actors i el refrec contra el terra de l’escenari, on, donat que conec a alguns actors, almenys un, em va sorprendre gratament pel que havia aconseguit arribar a fer.
Parlem ara de la música. Penso que en tots els casos estava molt ben triada, per cada tema que es tractava, en alguns moments, canyera, en altres, divertida, com la de Samarreta d’imperi. Aquí vull destacar la observació a la qual van ésser sotmesos per part meva tots els actors quan feien aquesta escena, perquè vaig estar en un dels assaigs a ponent, i vaig veure com preparaven, o millor dit, com exercitaven l’escena en qüestió. Quan jo vaig anar a veure com assajaven, encara faltava molt per l’estrena, i algunes diferències que vaig veure entre aquell dia i l’estrena, van ser, per exemple, que: l’escolta del grup havia millorat molt, ja no xocaven entre ells; sempre hi havia un nombre equilibrat de persones al davant, mentre es provaven la roba; quan algú li agafava a algú altre una peça de roba que tenia a les mans, hi havia una reacció (cosa que vaig veure que la direcció demanava com a una cosa important); en general més moviment, i la manera de provar-se la roba, ja que no es tractava sols de provar-se-la, sinó que també es tractava de “qui soc”, en què i en qui em converteixo amb aquesta roba. També vull dir que era molt divertit veure quines postures corporals adoptava cada actor depenent de la roba que en aquell moment es posés, tant com les seves expressions facials o la seva conducta.
Arribats a aquest punt, seguint parlant de la música en relació amb els actors, hi ha un moment que especialment em va impressionar. És aquell moment, quan tiren l’escenografia, i comença sonar una cançó (que encara no sé com es titula) molt bèstia. Alguns actors començaven a dir coses que no suporten, que no aguanten, coses que destrossarien, per molt surrealistes que fossin algunes, i cada cop ho deien més fort, i s’anava pujant el volum de la música, cada cop més fort, més fort, MÉS FORT, MÉS FORT!! Se’m va posar la pell de gallina i em venien ganes de trencar alguna cosa. Era explosiu, mortal, grandiós, brutal! . ERA... BESTIAL!! Però... allà era jo, pacíficament assegut a la cadira i envoltat de gent, sentint unes mans per dins que m’esgarrapaven i em colpejaven per poder sortir a l’exterior.
També cal parlar d’un punt destacat de l’obra, que és el vídeo que els actors van anar filmant amb familiars, amics...a inicis de curs de l’any passat. De-sideris, no seria possible sense el públic, ja que els actors necessiten de la seva mirada, perquè no és una obra de teatre convencional on el que passa, passa a escena, i prou, sinó que el que passa, els passa als actors i li passa al públic; hi ha una comunicació entre públic i actors molt aconseguida. Amb el vídeo, apart de confirmar-se aquesta relació comunicativa, la obra passa a ocupar un format molt més... diguem-ne “familiar”, on s’exposava la realitat dels desitjos d’aquelles persones que van sortir al vídeo. De cop i volta, el públic formava part de l’obra i de tot el seu significat, el que va ser una cosa inesperada però plena de sentit, i rebuda amb sorpresa i rialles de totes les edats.
Quan els actors es van quedar parats i agafats, com si es tractés del final, jo de seguida em vaig adonar que, de final, no en tenia res, només en mirar les cares conegudes d’aquelles persones que actuaven. Em va molestar una mica que la gent seguís aplaudint quan ja tothom s’havia adonat que allò no era el final.
El conte de la noia del vestit vermell i el globus era preciós. Una bonica metàfora del que a moltes persones els passa; que ho intenten tenir tot controlat, tenir el globus –que pel que vaig entendre, era el fet d’arriscar (si el deixes anar, és clar)– , en comptes de quedar-te’l i no arriscar, perquè, on aniria el globus?, moltes vegades la por no ens permet arriscar en els nostres somnis, en els nostres desitjos. Perquè així són els desitjos. Nosaltres els deixem anar, a veure que passa, però hem d’arriscar, perquè els desitjos són moltes vegades somnis impossibles, i que potser no arribem a gaudir del nostre millor desig, però almenys haurem deixat volar el globus, amb el desig que aquest arribi a les estrelles, i, encara que no sigui així, s’hi haurà acostat. Almenys no s’haurà quedat flotant contra la paret del sostre fins convertir-se en un plàstic desinflat i brut. Aquesta escena la podem comparar amb un proverbi àrab, que diu més o menys així: “Jo volia arribar a la lluna amb una pedra, i, al final, em vaig convertir en un bon tirador de pedres”. Al final he buscat aquest proverbi per internet com és realment, però deixaré el d’abans perquè me’l van dir així. El correcte és aquest: “Quien se empeña en pegarle una pedrada a la luna no lo conseguirá, pero terminará sabiendo manejar la honda.”
Uff, crec que m’he excedit una miqueta, però continuo i continuaré pensant que m’ha faltat dir altres coses interessants, n’estic segur. En conclusió, només diré que desitjo que els desigs desitjats pels vostres globus no flotin només al cel, sinó que flotin als estels, a les constel·lacions, a l’Univers, i que arribin a brillar en el misteriós riu de l’eternitat!
